1. Entra al www.Dbalears.cat, el Diari de Balears, i cerca una notícia que et cridi l'atenció, la copies, la resumeixes i expliques si respon a les preguntes habituals pròpies d'un text periodístic: Què,  qui, on, quan, per què...

     2. Entra a la pàgina www.edu365.cat, ve a MUDS DE MOTS i fes els exercicis interactius de lèxic que hi trobaràs. Has d'entrar al lèxic dels oficis.

Mal d'escola

Mal d'escola

 1. Fes un resum d'aquest text.

 2. Què creus què vol dir amb la frase "Mal d'escola".

3. Cerca informació sobre qui era Daniel Pennac.  Penja imatges seves i de la seva obra.

4. Explica aquesta frase:  Els nostres «mals alumnes» (alumnes considerats sense futur) no venen mai sols a l'escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de ràbia, de desitjos insatisfets, de renúncia furiosa, acumulades sobre un fons de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat.

Daniel Pennac

Especial: Educació

Arxivat a: Biblioteca, Educació, Daniel Pennac

L'escriptor Daniel Pennac va néixer l'1 de desembre de 1944. Ha viscut la cara i la creu de l'educació. De petit va patir el fracàs escolar, tenia una discapacitat coneguda com a disortografia, que afecta l'aprenentatge de les llengües. El titllaven d'inútil, però es va acabar convertint en un professor de secundària i en un dels novel·listes més estimats de França.

Llegim dos fragments del seu llibre Mal d'escola: un dedicat al paper del mestre davant dels anomenats mals alumnes, i un altre en què reivindica la importància que arriba a tenir un mestre en la projecció de la vida dels alumnes.

Foto: lehman_11

Els nostres «mals alumnes» (alumnes considerats sense futur) no venen mai sols a l'escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de ràbia, de desitjos insatisfets, de renúncia furiosa, acumulades sobre un fons de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat. Mireu-los, ja venen amb el seu cos a mig fer i la seva família a coll, a la motxilla. En realitat la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no haguem pelat la ceba. Això és difícil d'explicar, però sovint n'hi ha prou amb una mirada, una paraula amable, una frase d'adult confiat, clar i estable, per dissoldre aquestes penes, alleugerir aquests esperits, instal·lar-los en un present rigorosament d'indicatiu.

Naturalment el benifet serà provisional, la ceba es recompondrà a la sortida i és clar que demà haurem de tornar-hi. Però ensenyar és això: és tornar a començar fins a la nostra necessària desaparició com a professors. Si no som capaços d'instal·lar els nostres alumnes en el present d'indicatiu de la nostra classe, si el nostre saber i el gust de dur-lo a la pràctica no agafen en aquests nois i noies, en el sentit botànic del verb, la seva existència trontollarà damunt dels sots d'una mancança indefinida. És clar que no haurem estat els únics d'excavar aquestes clotades o de no haver-les sabut tapar, però igualment aquests homes i aquestes dones s'hauran passat un o més anys de la seva joventut aquí, asseguts davant nostre. I no és pas poca cosa, un any d'escola malmès és l'eternitat dins un pot de vidre.

Els devem la vida

A tots aquells que avui imputen la constitució de bandes exclusivament al fenomen dels suburbis, jo els dic: teniu raó, sí, l'atur, sí, la concentració d'exclosos, sí, els reagrupaments ètnics, sí, la tirania de les marques, la família monoparental, sí, el desenvolupament d'una economia paral·lela i els tràfics de tota mena, sí, sí, sí... Però guardem-nos molt de subestimar l'única cosa sobre la qual podem actuar personalment, i que data, aquesta, de la nit dels temps pedagògics: la solitud i la vergonya de l'alumne que no comprèn, perdut en un món on tots els altres comprenen.

Som els únics que el podem treure d'aquesta presó, tan si estem formats per fer-ho com si no.

Els professors que em van salvar –i que em van convertir en un professor– no estaven formats per fer-ho. No es van preocupar pels orígens de la meva minusvalidesa escolar. No van perdre temps a buscar-ne les causes i encara menys a sermonejar-me. Eren adults confrontats a uns adolescents en perill. Van pensar que hi havia urgència. S'hi van tirar de cap. No em van agafar. S'hi van tornar a tirar, dia rere dia, una vegada i una altra... Van acabar per treure'm del pou. I molts d'altres amb mi. Literalment ens van repescar. Els devem la vida. 

Mal d'escola 


© Daniel Pennac
© de la traducció: Joan Casas
© Edicions 62, S.A., labutxaca, 2009

Dièresi

Dièresi

 

veina		peuc		coissor
paisos		oida		pruija
beneit		cruilla		heroina
ruina		cocaina		xemeneia
empaitar		increible		atribuible

La acentuación

La acentuación

Los ejercicios que encontrarás a continuación son de un nivel básico. Cualquiera que tenga un mínimo conocimiento de las reglas de acentuación debería estar en condiciones de resolverlos (y si no lo estás, deberías preocuparte). 

a) Indica cuál es la sílaba tónica de las siguientes palabras y si son agudas, llanas, esdrújulas o sobresdrújulas:

Tomate, tómate, tómatelo, anticonstitucional, camino, caracteres, consola

b) Coloca la tilde en las palabras que la necesiten:

Chimpance, master, jovenes, camion, primer, esdrujula, examenes, referendum, tenis, duodecimo, sofa, roja, ardor, alheli, canon, cañon, mendigo, parasol, comic, deficit, Jerico, virus, Martinez, Chaves

c) ¿Es correcta la tilde de las siguientes palabras? ¿Por qué?

Exámen, camiónes, jóven

d) Coloca la tilde en las palabras que la necesiten en las siguientes oraciones:

Juan contemplo aquella tragica lucha

¡Hombre de poca fe!

En una gondola del mar Adriatico, un gallo lugubre se aparecio

Tu primo Hector es un inutil

Mariano compro un arbol en Avila

a) ¿Es correcta la acentuación ortográfica de estas palabras? Explica por qué y señala la división silábica.

1. Rociíto, 2. Lingüísta, 3. Lingüística, 4. Léelo tú. 5. Chiita. 6. Chií

b) ¿Es correcta la acentuación ortográfica de estas palabras? Explica por qué.

1. Truhán, 2. Él rió, 3. Bonsái, 4. Yo hui

c) ¿Es correcta la acentuación de estos apellidos? Explica por qué en cada caso y marca la división silábica.

1. Sáinz, 2. Sáez, 3. Arnáiz, 4. Sáenz

º

d) Paraguay y Camagüey se escriben sin tilde, pero ¿por qué? ¿Cuántas sílabas tienen estas palabras? ¿Qué ocurre con Taipéi?

e) Abajo tienes destacado en negrita el apellido de un escritor español. Tiene la peculiaridad de que termina en dos oes. El acento prosódico recae en la primera de las dos. Teniendo esto en cuenta, ¿es correcto dejarlo sin tilde? Justifica tu respuesta.

Benito Jerónimo Feijoo

f) ¿Por qué se acentúan ortográficamente digáis y hacéis, pero no riais y lieis? ¿Cuántas sílabas tiene riais? ¿Y reíais? Esta última palabra ¿es aguda, llana o esdrújula?

g) Coloca las tildes que sean necesarias en las siguientes oraciones:

1. ¡Que cuando va a venir tu madre!

2. ¡Quien calcula compra en Sepu!

3. Cuantos tes diferentes y a mi solo me gusta el cafe

4. Si, puede que el no de mas de si

5. Solo se que se a queso (dijo una patata frita)

6. Aun asi, nunca esta de mas que sonriais🐌

Un amor sense decepcions no seria amor

Un amor sense decepcions no seria amor

1. Fes un resum d'aquest text.

 2. Què creus què vol dir amb la frase "Un amor sense decepcions no seria amor"

3. Cerca informació sobre qui era Joan Fuster. Penja imatges seves i de la seva obra.

4. Explica cada una de les reflexions que tens aquí avall. Quina t'ha agradat més? Per què?

Joan Fuster: «Un amor sense decepcions no seria amor»

 14 reflexions de l'escriptor, que deia que «només els fanàtics no s'equivoquen»

Joan Fuster

Especial: Tast editorial

Arxivat a: Biblioteca, literatura, Tast editorial, Joan Fuster, Tast editorial

Joan Fuster va néixer el 23 de novembre del 1922 a Sueca (Ribera Baixa), on va morir el 21 de juny de 1992. Ens apropem a la seva mirada i a la seva forma d'entendre la vida amb 14 fragments de l'antologia Fuster per a ociosos (Sembra Llibres).

Foto: Universitat d'Alacant

1. Quan s'ha perdut la fe, hom no roman en una completa neutralitat religiosa. O hi ha ressentiment, o hi ha nostàlgia. A vegades hi ha una mescla d'ambdues coses: són els casos desesperats.

2. Les nostres idees canvien perquè nosaltres –i tot– canviem seguit seguit. Canvi pot voler dir enriquiment, rectificació o fins i tot contradicció. En tot cas, els nostres pensaments i les nostres creences d'avui només són provisionals. Això ens hauria d'encomanar una certa discreció a l'hora de contrastar-los amb els altres. Qui sap si un dia pensarem com ells, creurem com ells!

3. Només els fanàtics no s'equivoquen... Potser tots aquells que es pensen que no s'equivoquen, precisament per pensar-ho, ja són «fanàtics». En el fons, si el fanatisme no és això, què és?

4. En tant que excusa per a encolomar descripcions afectuoses, un paisatge àrid és tan bo com el regadiu més fèrtil.

5. Un amor sense decepcions no seria amor; seria, què sé jo?, confitura o música de Bach.

6. No demanes comprensió ni al teu millor amic: a tot estirar, es limitarà a compadir-te, com tothom.

7. Sovint ho oblidem, però no és gens clar que les víctimes de la injustícia hagen de ser necessàriament justes. De vegades, per amor a la justícia, acabeu defensant un criminal contra un altre criminal.

8. «Cal experimentar-ho tot», m'aconsellen. Jo renuncie a les experiències incòmodes i a les experiències idiotes. Això em desqualifica i em limita per a moltes coses, però tant se me'n dona.

9. No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles.

10. Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

11. L'analfabetisme no consisteix únicament a «no saber» de lletra, sinó més aviat a «no practicar-la».

12. Corregir la por, la tendència a la por, seria un objectiu plausible. Començant al si de les famílies, i continuant a les escoles, a les parròquies, als tebeos, al cinema, a la tele: desterrar la por com a instrument d'educació. I més encara: desmitificar la por. Si fos possible «elevar» un parell de generacions sense massa pors –només amb les imprescindibles–, el futur començaria a ser somrient.

13. Estem condemnats a la por fins a la consumació dels segles. No hi ha remei taxatiu. Pot haver-hi correctius. Reduir la por a l'indispensable.

14. Si em demanes de què puc penedir-me de la meua vida, et diré que no ho sé. Et diré que, de moment, estic content del que he fet: del que he escrit. No perquè sigui gran cosa, sobretot literàriament, sinó perquè respon a unes conviccions profundes i sostingudes, a través d'una evolució lògica. Tornaria a fer el que he fet, a dir el que he dit.